Ciclo Off_Hz

2013, València  | Off_Hz
Col·laboració: Off_Hz
Transformació de deu galeries d’art contemporani de la ciutat en espais temporals d’escolta.
Transformació de diez galerías de arte contemporáneo de la ciudad en espacios temporales de escucha. 

La proposta de projecte es genera a partir dels condicionants de cadascuna de les galeries: el seu espai físic, real i construït. Partint de la necessitat d’acondicionar un espai que normalment té una funció determinada per a un nou ús. El treball no consisteix sols en un canvi de focalitat, ni tan sols en una concentració d’aquesta sobre el artista. Aquest artista no està representat per la seua obra a les parets o al terra de l’espai, realitza la seua obra en directe i aquesta no entén de superfícies, entén d’espais. L’artista està present i és un possible focus d’atenció com també ho és la seua peça sonora. L’objectiu únic i principal és el d’aconseguir convertir aquests contenidors artístics en espais d’escolta, intentant emfatitzar el valor i qualitat d’aquesta. Per a açò és fonamental entendre que la percepció de la peça artística ens arriba per altres camins que no són ni la visió ni el tacte.

El disseny de cadascun dels interiors deu anar més enllà. A través d’un treball d’investigació entorn a l’art sonor s’ha d’oferir una solució concreta a cadascuna de les necessitats establertes pel lloc, l’artista i la peça sonora. Aquesta última és clau per realitzar l’espai ja que per uns moments funciona com el mitjà que apropa a l’espectador al nostre treball i l’allunya, al mateix temps, d’aquella realitat que està vivint. L’espectador ha de ser “transportat” a un altre lloc, un lloc propi, íntim, sempre personal i intransferible. La reflexió té com a principal protagonista l’espectador i, en concret, el seu cos com a representant físic del seu ésser. Cos que juntament amb els sentits són els canals per a la comunicació i, per tant, per a l’experiència. L’experiència provoca l’aprenentatge constant del cos i dels sentits i amb ell generem la memòria inconscient, pròpia i a la vegada compartida per tots aquells presents. Aquesta memòria és fonamental per a l’evolució d’aquest coneixement vital. Però tornem a allò físic, el cos i la seua posició respecte a un lloc és tan important com les vivències que sofreix , víctima esclau de la seua pròpia memòria i els llocs on ha viscut.

Asseguts al terra, sobre cadires, caixons de fruita, taburets o cadires per a nens, les sensacions són sempre distintes i per tant l’aproximació i l’intercanvi són sempre diferents. Les cadires poden ser iguals i estar ordenades. O desordenades i diferents: noves, velles, quotidianes, laborals, domèstiques, abandonades…i apareix el conflicte. S’estableix un diàleg multidireccional entre el mobiliari, els cossos, l’espai, el so, les ments…el final és clar, com no podia ser d’un altra manera estem al terra, nus, mirant al cel en un lloc sense sostre, on tampoc hi ha parets, i el que hi ha no ens pertany ni a nosaltres ni a aquest lloc. Són les restes del pati del palau de l’ambaixador Vich. Les referències queden enrere per deixar pas només a cadascun de nosaltres al nostre propi jo enfrontat directament amb el so.

El so és el generador de la percepció que s’emportem de l’espai i del moment. De vegades s’executen sons gravats a la ciutat, al camp o als llocs més insospitats, per fer de nou amb ells una composició que ens torne a aquests llocs o ens porten a uns de nous. Sons amb instruments generadors del propi so, sons de sintetitzadors, de taules de mescles, son creats a partir del silenci, del buit, de la pròpia no existència del so. Aquesta màgia de crear sons a partir del silenci, exactament això, és el que volem dir també respecte a l’espai: la màgia de crear espais des del buit.

Què serà allò que nosaltres dissenyem exactament? On estan els límits de la percepció d’aquests espais interiors que ara em de continuar construint? La materialització realment importa, depenem directament de la voluntat dels altres per fer-los entendre i gaudir de l’espectacle però nosaltres no pintarem el cel ni tampoc portarem els núvols. El que segurament si farem altra vegada, serà provocar el gest de posar a tots panxa per amunt amb els ulls ben oberts, per retrobar-los de nou amb el seu propi espai interior.

Off_Hz